Onicofàgia: què pots fer perquè el teu fill deixi de mossegar-se les ungles

L’onicofàgia o el costum de mossegar-se les ungles és un mal hàbit que posseeix el 40 % dels infants i els joves entre els 3 i els 18 anys; de fet, un 5 % dels adults continua patint d’onicofàgia. Però què podem fer perquè els nostres fills deixin de menjar-se les ungles? El primer que cal saber és que aquest costum pot desaparèixer al poc temps d’haver començat, per la qual cosa mai no hem de renyar ni castigar els nostres fills per mossegar-se les ungles.

Com deixar de mossegar-se les ungles

En primer lloc, per deixar de mossegar-se les ungles cal intentar descobrir què motiva aquest impuls. L’onicofàgia té diverses causes possibles: des de nerviosisme o estrès fins a pur avorriment, curiositat o, simplement, costum.

Per deixar de mossegar-se les ungles, demana al teu fill que posi nom als seus sentiments perquè li sigui més fàcil assimilar-los. Fes un esforç per ajudar-lo amb les preocupacions que originen el seu nerviosisme i comenta-li que no és bo mossegar-se les ungles. Així prendrà consciència del seu hàbit, perquè potser no s’ha adonat de la seva onicofàgia. Explica-li que, si vol, pot deixar de menjar-se les ungles.

Per evitar l’onicofàgia, procura que el teu fill sempre porti les ungles curtes i arreglades, i busca que la seva atenció vagi cap a altres temes en lloc de cap a les seves mans i les seves ungles.

Quan ha de ser preocupant l’onicofàgia

Un dels mètodes més emprats per evitar l’onicofàgia consisteix a pintar les ungles amb una substància que fa mal gust. Per què no ho recomanem nosaltres? Perquè l’infant ho pot associar amb un càstig i no volem reprendre’l ni castigar-lo per mossegar-se les ungles, sinó reconduir el seu comportament.

En canvi, si el teu fill es fa sang o es causa algun altre tipus de mal en mossegar-se les ungles, l’assumpte potser anirà més lluny. Si aquesta conducta va acompanyada d’altres símptomes, com alteracions del son, o si es pessiga la pell o s’estira de les pestanyes o el cabell, hauries d’anar a un pediatre o a un psicòleg infantil perquè t’assessorin.